Banyoles

La primera referència als Pastorets, com a tals, a la ciutat de Banyoles data de 1913; tot i que al 1895 ja s’havia representat a la ciutat “El Nacimiento del Salvador o la redención del esclavo”. Les representacions dels Pastorets se succeeixen fins al 1936, quan l’inici de la Guerra Civil acaba temporalment amb les manifestacions culturals d’arreu del territori.

Les representacions dels Pastorets es reprenen l’any 41 en castellà. No serà fins 40 anys després, l’any 81 que es porta a l’escenari la primera versió lliure en català. Les versions dels Pastorets en català i en castellà conviuen fins que l’any 1988 Josep Navarro Santaulàlia, Joan Solana, i Xavier Xargay presenten una nova adaptació del text íntegrament en català.

L’any 1995, en base a la nova adaptació dels tres autors banyolins, els Pastorets de Banyoles experimenten un canvi a tots nivells, des del text fins a l’escenografia, passant per la dramatúrgia, el vestuari i la il·luminació.

Es fa, en definitiva, una nova adaptació per al Teatre Municipal. Pep Oliver, reconegut director artístic banyolí, va dissenyar una nova escenografia, que treia el màxim profit possible de l’escenari i que sintonitzava perfectament amb un espectacle tradicional. També va dissenyar el vestuari, conjuntament amb Pilar Albaladejo. Joan Solana va assumir la direcció de l’espectacle, amb ell van arribar nous actors joves per compartir escena amb els més veterans i la música en directe, arranjada primer per a piano per Ultano Gómez i després per a orquestra de corda. Entre els nous actors, va anar cristal·litzant un grup que més tard esdevindria el Cor de Teatre, grup que imprimiria una forta empremta musical a la representació dels pastorets.

En definitiva, l’any 1995 suposà una aposta decidida pels Pastorets de Banyoles que amb els anys s’ha consolidat com un referent. Els Pastorets, a banda d’omplir la platea del Teatre Municipal en totes les seves representacions, suposen un àmbit on conviuen totes les generacions del teatre banyolí, des d’actors veterans i reconeguts com Joan Olivas, fins a les últimes fornades de l’Aula de Teatre.   

imprimir